2010-05-17

Botigues del meu record


Font: La Via Augusta

Segur que cadascú de nosaltres ens recordem d’aquelles botigues a les acudíem acompanyant a la mare de ben petits. Els meus primers records son, com no podia ser d’una altra manera, de les de la Galera, quan les botigues eren molt diferents a com són avui en dia...
La primera que em ve al record és la que estava a tocar de casa de mon padrí i ma tia Maria, no gaire lluny de casa nostra i darrera mateix de la torre medieval (la Torra) Potser per això, ma mare, de vegades, m’hi enviava tot sol a comprar alguna cosa que li precisava de forma urgent. Estava regentada per la tia Maria Teresa i la seva filla Juanita. El pa l’anàvem a comprar a casa Lluís i la Júlia, dos germans de la família Bailach, tota una institució al món de les fleques a la Galera i també a Amposta. Ma mare, de molt petita, havia servit a aquella casa i, segurament per això ens dispensaven un tracte especial. Aquesta fleca estava situada al carrer de Sant Llorenç, prop de la Casa Consistorial i on avui hi ha un bar.
Només creuar el pont que separava el poble de la raval, quasi que davant per davant, hi havia “ca la Curra”. La tia Carmeta venia de tot: queviures, articles de merceria, adrogueria, etc. Fins i tot joguines per a quan arribaven els esperats Reis Mags. Me’n recordo especialment d’una gorra que em va fer amb els colors del Barça i que jo lluïa amb orgull.
Les altres botigues del poble eren la “del Pono” que, va ser la primera de pertànyer a una cadena alimentària, l’SPAR. I quan el Pono se’n va anar a Barcelona per obrir-ne una allí, la botiga va passar a ser la de Pontil. També estaven la del tio Verge entre el pont i la Torra i l’estanc, on anava a compra els sobres sorpresa, dintre dels quals hi havia un tebeo (ara se’n diu còmic), sovint repetit i petites joguines com ara indis i vaquers, que eren el veritable motiu de la nostra compra.
Però entre totes elles, recordo la del tio Eduardo de Moquilla i la seva dona, la tia Pepita de la Noreta, al bell mig del poble, davant del mercat i al que la gent del poble l’hem anomenat la Plaça. El tio Eduardo sempre tenia alguna cosa que dir-me. Quan ja tenia 15 o 16 anys, l’edat on la majoria dels adolescents ja es negaven anar a comprar, jo, encara hi anava i cada dia que ho feia, el tio Eduardo em deia que li demanaria a ma mare que “em comprés un davantal”. Amb allò n’hi havia prou per a no tornar-hi més... Després de l’SPAR, aquesta botiga, amb el pas dels anys, també acabaria formant part d’una altra cadena, la Végé. A mi em donava molt que pensar veure una paraula amb dos accents. Amb el pas del temps, el tio Eduardo i jo acabaríem fent-nos grans amics.

Com que al poble no es podien fer estudis més enllà de primària, al fer els 11 anys, molts marxaven a estudiar a Tortosa. Però un any, en arribar de França on els meus pares feien la campanya de la verema, ens trobarem una carta per si volia anar estudiar a Ulldecona. Així va ser com juntament amb l’Alfonso, el Vicent i la Maria Teresa, ens en anàrem a estudiar allí plegats. Ens venia a buscar Ralda i en arribar, la furgoneta ja era mig plena d’altres nenes i nens de Godall. Els primers amics autòctons no tardaren massa en arribar i per ells tinguérem la coneixença d’una petita tenda que hi havia molt pop de l’església, al carrer que va cap a l’estació del tren. Popularment se la coneixia con “la Campaneta”, ja que tenia una petita campana que sonava en obrir la porta. Allò era el paradís de qualsevol criatura! Hi havia tebeos de tot tipus i de llaminadures..., no vegis la de classes que se’n podien trobar! Em recordo especialment d’uns caramels de licor que, segurament avui estarien prohibits als menors de 16 anys! Encara que el reis de tota aquella varietat de productes, eren les diferents col•leccions de cromos (llavors dits santets, perquè hi havia tradició de donar-ne a les esglésies com a reclam per als infants) i també les pipes que solien portar algun petit regal a l’interior.

En arribar l’hora de “pegar el vol”, amb els amics, sortíem a buscar xiquetes pels altres pobles. Freqüentàvem Godall, només da 2,5 km de la Galera i on es podia anar a peu amb certa facilitat. A l’estiu arriàvem assedegats i tots teníem clar on faríem la nostra primera parada. Tot just dalt del Pou Bo, hi havia una casa amb una petita entrada que abans hauria estat, pel seu aspecte, una carnisseria. El primer que li demanàvem a la tia Enriqueta era un got ben gran de taronjada de la marca Konga. També li compràvem caramels, xiclets, pipes... I a l’hivern ens omplíem les butxaques de cacaus torrats per anar-nos-els menjant de camí a casa. Només així, el trajecte ens sé feia més curt i la nit pareixia no ser tant gèlida.