.... A Godall (Montsià), una petita localitat de les terres de l’Ebre que
no arriba al miler d’habitants, és divendres 8 d’agost i celebren un
extens programa taurí. Abans, a la terrassa d’un bar, un grup de
persones, algunes amb samarretes de la Penya Cerrils, organitzadora dels
actes, fa una mica de sobretaula. Preguntem on se celebren els bous.
“Véns a protestar?” “No, vull fer un reportatge sobre els correbous.”
“Per deixar-los bé o deixar-los malament?”. La polèmica, de fet, no és
tan llunyana. I l’informador provoca recels. Tot i que no volen ser
gravats i em remeten a un portaveu, em deixen incorporar-me a la
conversa. En el grup també hi ha membres de la xaranga que amenitzarà la
festa. Hi ha defensors dels correbous i indiferents, però tothom és
partidari de la festa. I ben aviat estableixen les diferències amb les
corregudes de bous i amb espectacles com el toro de la Vega, de
Tordesillas, respecte al qual remarquen que el bou sí que pateix. “Aquí
al bou ni se’l toca”, asseguren. “Aquí, a les terres de l’Ebre, el bou
és com la jota, que és catalana. La pressió contra la festa ve de llocs
com Barcelona. Però Catalunya no és Barcelona”, diuen en un retret
contra el que consideren una ingerència urbanita i que es
repeteix constantment, al nord i al sud. “Allò d’allà dalt”, amb
referència al recinte dels bous, “no és maltractament animal. Aquí no hi
ha debat”, sentencien. I els bous embolats?, pregunto. “De segur que
els animals pateixen més a la plaça de bous.”
A Godall, governada pel PSC, fa un quant temps que intentaren tancar
carrers per fer la festa, però no funcionà. I es tornà al sistema
tradicional: un rogle fet amb els remolcs dels tractors que anomenen carreta
i on es fa un mos i es veu l’espectacle. Per la megafonia, es prega als
més petits de catorze anys, molts d’ells de La Colleta, una mena de
secció infantil, que abandonen la plaça improvisada. Hi ha solta de
vaquetes. El plat fort ve més tard, la desencaixonada de dos bous cerrils,
uns animals que encara no han participat en cap festa taurina. A les
vaquetes hi baixa més gent a provar sort. Es fa la desencaixonada dels
bous cerrils. El primer respon a l’expectativa dels participants.
Ha donat joc, sentencien els entesos. El segon resulta molt més
decebedor: hi ha cares de disgust entre els organitzadors. Són animals
grans i braus, molt perillosos, que sols són retallats i torejats per la
gent amb més experiència. “Aquí això ho controlem molt”, explica Santi
Albiol, president de la Penya Cerrils i membre de l’Agrupació de Penyes.
“Una altra cosa és que vingui algú de fora que no controlem.” Tampoc no
sembla haver-hi cap nen més petit de catorze anys al rogle. “Si el
detectem, el traiem de la plaça, perquè això va en contra de la festa.”
L’organització sembla bona. I el nombre de participants, raonable i,
aparentment, senzill de gestionar.
En la conversa amb Albiol també hi és present Ximo Martí, el
president de l’Agrupació de Penyes de les Terres de l’Ebre, un
col·lectiu fundat fa tot just cinc anys. “A les nostres festes no hi ha
maltractament perquè nosaltres som els primers interessats a fer les
coses bé. Aquests animals, els bous braus, serveixen per nodrir les
places, perquè en gaudim. Els ramaders els alimenten tot l’any perquè
nosaltres els requerim per a la festa. L’animal actua tres o quatre
vegades l’any, un quart, i la resta del temps viu, naix i mor a la seva
finca.” Respecte del bou embolat, Martí creu que “als animalistes els
sembla tot malament, ho prohibirien tot. El bou embolat dura un quart
amb foc, i passa el mateix amb les boles apagades. Els aficionats som
els primers que si veiem que l’animal no serveix o està cansat, el
traiem. Però si un animal pot ser-hi, i els aficionats i la penya, que
per això treballem, en poden gaudir, és una cosa bona”. “Aquest és
l’acte més participatiu de les festes. A les terres de l’Ebre si un
poble no fa bou, no té festes; és el que dóna vida a les celebracions”,
intervé Albiol.
S’acosta el moment del bou embolat. Hi ha retard perquè els
emboladors han de venir d’un altre poble que celebra festes.
Mentrestant, es van soltant vaquetes. Una adolescent, una de les poques
que especulaven en baixar al rogle, atrau l’atenció d’una vaqueta.
L’encontre és poc ortodox i acaba amb la jove corrent cap a una carreta.
Però el públic celebra l’atreviment amb una de les millors ovacions de
la jornada. Finalment, arriben els emboladors, que despleguen la llarga
corda que es passa per un forat del piló. El bou, tancat en un estret
corral de formigó, es resisteix violentament a ser lligat amb la corda i
colpeja les parets amb les banyes i el morro, que queden tacades de
saliva. En tancar-se el nus, s’obri la porta i un bon grapat
d’aficionats estira la corda, mentre que uns altres redueixen l’animal,
no sense grans esforços. Quan aconsegueixen immobilitzar-lo en el piló,
li col·loquen les boles i una mena de bengales, i hi boten foc. És el
moment de soltar l’animal, que, nerviós i desconcertat, persegueix la
primera ombra que té a mà, un home que aconsegueix, per poc, pujar a una
de les carretes amb l’escalfor de les banyes que li frega les natges.
Crits d’angoixa entre el públic. La quasitopada no ha tingut
conseqüències. Amb el bou emprenyat, que envesteix una mena d’abeurador
que serveix d’obstacle i refugi per als corredors, la festa continua.