font: Nuvol.com
El darrer poemari de Maria Dolors Coll Magrí, Rostoll (Godall
Edicions), verseja sobre els sentiments i les incògnites que afloren
davant la mort d’éssers estimats. Amb la natura com a marc de fons,
rival i confident a la vegada, Coll passeja pels incerts camps de
l’absència.
La recentment creada editorial Godall Edicions
(2011) acaba d’inaugurar el seu propi segell de poesia batejat amb el
nom de ‘cadup’. L’escollida per encapçalar la llista d’aquest nou
projecte ha estat Maria Dolors Coll Magrí amb el seu poemari titulat Rostoll,
una paraula que és tota una declaració d’intencions pe partida triple:
d’una banda, ens remet a un entorn rural que, al seu torn, i en el cas
que ens ocupa, està ple de referències als anys d’infantesa de l’autora;
de l’altra, la sospita de l’existència d’una sega irrefrenable per part
d’un actor implacable capaç de deixar un rastre desolador rere seu; per
últim, un punt i seguit, un abans i un després, igualment inevitable,
imposat per un camp segat, un full en blanc, on seguir sembrant
vivències.
La mort dels pares s’erigeix en nucli central del poemari, una mort
que revifa, una vegada més, l’eterna paradoxa de l’absència present,
evidenciada pel dolor causat per la desaparició, territori magmàtic “on la meua flama us encén tant / com la vostra cendra m’apaga”. La necessitat de trobar respostes alleujadores aferra l’autora a una realitat passada que voldira etera, “però en cada vers alceu el vol cap a un nou miratge”.
Els poemes, bastits amb una mètrica lliure, es rendeixen al poder de
la metàfora i de la seva capacitat de crear imatges, més o menys
suggeridores, amb l’objectiu de fer partícip el lector en les emocions
que pretén transmetre cada un dels seus versos. Uns sentiments a voltes
contradictoris, només en aparença, manifestats a través de nombroses
antítesis que permeten donar sortida a l’estat de torbacó en què es
troba l’autora. Uns sentiments que van des del sofriment i el més
profund desconcert a l’esperança, tanmateix forçada per les pròpies
circumstàncies, d’un futur guaridor: ”que les despulles del blat segat m’assaonin”.
