Mònica Miró recull a ‘Perennia’ cinquanta epitafis romans en una edició bilingüe
En una època en què sembla que el món
editorial, sobretot pel que fa a les empreses mitjanes i petites, es
troba en dificultats, ens ensopeguem de tant en tant amb petits miracles
que mostren el coratge d’algunes persones relacionades amb el món de la
cultura. Per un d’aquests estranys miracles trobem un llibre com
aquest, en el qual Mònica Miró recull cinquanta epitafis romans i els
posa a l’abast dels lectors per primera vegada. No és gens estrany que Perennia (Godall
Edicions) s’hagi inclòs en una col·lecció dedicada a la poesia,
“Cadup”, ja que aquest volum inclassificable és poesia en estat pur tot i
que sigui també moltes més coses.
Perennia ens acosta al món romà
a través de la vida quotidiana, dels sentiments a l’entorn de la mort,
una mort que sovint s’enduia moltes persones en la infantesa i la
primera joventut, cosa que no evitava ni el dol ni la tristor ni que el
seu record no anés acompanya d’una tendresa que ens fa molt propera
aquella gent del passat. L’edició és bilingüe, un goig pels qui hem
tingut la sort de poder estudiar poc o molt llatí però també, fins i
tot, per aquells que no l’han estudiat mai ja que no és tan difícil
recórrer a la versió original amb una bona traducció catalana al costat.
Llàstima que s’hagi perdut el gust pels
epitafis, seria molt bonic que poguéssim visitar els cementiris i llegir
recordatoris i poemes com aquests, alguna cosa es troba però poca i
això que l’epitafi va ser relativament habitual en altres èpoques. Molt
interessant i imprescindible és el pròleg que l’autora inclou en el
llibre amb el títol Mots de pedra erigits contra el temps. El
temps se’ns emporta i de nosaltres en resta poca cosa però les paraules,
en ocasions, són tossudes i ens sobreviuen d’alguna manera.
Aquest és un llibre per tenir i rellegir
encara que en un primer moment ens l’empassem d’una tirada. Mònica Miró
(Barcelona, 1969) és una persona inclassificable, d’una cultura diversa
i polièdrica, ben bé una sàvia del Renaixement, posats a comparar.
Llicenciada en Filosofia Clàssica i Romànica, màster en Història de les
Religions i moltíssimes coses més que pot comprovar qui espigoli una
mica per la xarxa. Jo diria que també és una gran poeta, en un sentit
ampli i profund. Vaig tenir la sort de tenir-la com a professora de
llatí, fa ja vint anys, a la UOC, aleshores una universitat que tot just
s’estrenava.
Perennia ha tingut molt bona
acollida i ha estat valorat i lloat per molts periodistes culturals però
també per estudiants, narradors i poetes i no és estrany que sigui
així. Avui, quan sembla que les Humanitats van de baixa i que l’interès
pel món clàssic es troba en quart minvant aquests llibres ens sorprenen
quan ens adonem del ressò que arriben a tenir i del goig amb el qual són
acollits per part de persones ben diverses. I és que els homes i les
dones ens continuem preguntant el mateix de sempre, preguntes que es
recullen en un dels textos inclosos: Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? I
les preguntes, més que no pas les respostes, ens agermanen al llarg
dels segles i ens fan humans i fins i tot, ai, civilitzats.
